Art grec VS Art egipci.

El sacerdot Kuy-Em-Snewy (Gombrich)

Estic content. Per fi he aplegat a una conclusió vàlida sobre la meua crítica al tòpic de la rigidesa i l'hieratisme de l'escultura grega arcaica : dels kurós, kourós o kouros  i  posteriorent, les koré.
De la mà de Gombrich, - Reflexiones sobre la revolución griega, Gombrich, 1986, Arte e ilusión, Ed. Debate -, que m'ha convencut de la procedència - i precedència -, egipcia de l'art grec.
Malgrat les meues reticències inicials, Gombrich explica convincentment que la narrativa de la pintura egipcia i. està a l'origen de la narrativa homèrica, - de la narrativa del mite?, val a dir, del mite? - .
ii. que la pintura egipcia està a l'origen de la grega. En resum, que la cultura grega és un desenvolupament -democrátic? -, de la cultura egipciaca.
Ahir mentre 8,5 milions de persones mirábem el partit de futbol Ajax-Real Madrid, - que jo també estaba mirant en el meu nou pis de lloguer a Inca-Mallorca -, me va aplegar la idea : efectivament, si com diu Gombrich - i jo crec - la representació plàstica grega descend de la egipcia, i aquesta és esencialment narrativa, diagramàtica, - jo afegiria que tota la representació gràfica egipciaca és jeroglífica -, doncs no se pot qualificar - com fa el mateix Gombrich tot seguint el tòpic, de rígida ni hierática la gràfica egipcia - cosa que jo no m'he plantejat encara -, ni òbviament tampoc la grega.
Seria com qualificar de rígid el meu discurs - així ho qualificaria un analfabet, - me fa gràcia això d'anal...fabet, me sembla que ha de ser fabet i rebre molt pel cul fins que no aprenga de lletres -,perquè les lletres amb que l'escric no van pas arrosegant-s'hi per terra ni volant per l'aire, sinò en línia i en una seqüència ordenada sintàcticament.
Sempre m'ha paregut l'escultura grega arcaica com la síntesi d'un instant. Una aturada molt especial del temps que alhora expresa tota la força de l'acció passada, present i futura. I el somriure arcaic, la màxima expressió de la felicitat, - que per cert no ha tornat mai a aparèixer als llavis de l'ésser humà en la història de l'art. Ni tan sols a la Gioconda de Leonardo expressa aquesta felicitat.
Per acabar, quand se qualifica un art conceptual de rígid o esquemàtic, sempre crec que la rigidesa i l'esquematisme està a les nostres ments del sXXI. Val a dir que no som capaços de veure el paisatge que ens mostren  els escultors grecs o menys encara  els pintors egipcis .
Perqué com deia Upton Sinclair, "La terra pertany a l'amo, però el paisatge és de qui el sap apreciar", - homenatge a l'Arxiduc Lluís Salvador que descobrí el paisatge de Mallorca.

El Discóbol al MARQ d'Alacant.

Ver todas

Consigue el tuyo

"No preguntarme nada, he visto que las cosas cuando buscan su sentido encuentran su vacío. Y un montón de huecos por el aire sin nombre. Y en mis ojos ¡ criaturas vestidas, sin desnudo! "(García Lorca).
Aquestes imatges no diran res sinò son un record, en ressó d'una experiència visual directa. No valen res aquestes imatges si els vostres ulls no han tingut l'experiència directa amb els déus grecs. Amb la pedra feta art de la Grècia clàssica. Amb la pedra divinitzada, - atenció però, no caigeu en la trampa : aquelles divinitats no ténen res a veure amb el nostre concepte de divinitat.
Aquestes pedres no ténen res a veure amb la bellesa del cos. Ni amb la perfecció del cos humá. El cos hi és una excusa. Aquestes pedres posseixen la mateixa bellesa del cos que les pedres de Stonehenge.
Haurien de parlar els filosòfs. Però els historiadors de l'art no són filósofs. Així - de pena! - s'escriu la història de l'art grec.