Roma copia Grècia.

Siempre he preferido los restos casi irreconocibles de una estátua griega a la copia romana perfectamente conservada. Los romanos copiaron mal a los griegos, en general. Aunque a nosotros nos ha llegado Grecia a través de los ojos de Roma, este legado ha sido y sigue siendo falsificado. Y la iconografía griega totalmente incomprendida. En este sentido me llamó siempre la atención el pretendido hieratismo de la estatuaria griega arcaica. Este detalle me bastó para comprender rápidamente que nadie en la Facultad de Bellas Artes entendía nada de la iconografía griega. La visita a El Discóbolo fue la confirmación de mi suposición. Aquella estátua no era - no es - de este mundo.

"(...) the purchase of Elgin’s collection (which was significantly larger than William Townley’s), the government chose not to act. This relative lack of interest in the marbles was augmented by a lack of understanding about the artistic merits of the statuary and about Greek civilization in its own right, which had often been perceived only as a primitive forbearer of Rome. While many of Britain’s artists, who were already familiar with the Elgin Marbles, had been exulting their virtue, the members of Parliament, who had not yet consulted with these artists, were still viewing Greece through the lens of Rome" (“Grecian Grandeurs and the Rude Wasting of Old Time”: Britain, the Elgin Marbles, and Post-Revolutionary Hellenism, by Christopher Casey, University of California, Berkeley)

(continuará)

Grècia a Paris_2012

I com no podia ser d'una altra manera a Paris comença el meu viatge cap la Grècia de Pericles, de Platò i Aristòtil. La Grècia Clàsssica de l'art però. I aquest viatge comença en el lloc més insospitat : un amagat museu de monedes i antigualles a 5, rue de Vincennes en Paris on vaig trobar el que peronalment més m'acosta - per millor estudiat - a la Grècia dels Koré i Korai a la que anem a viatjar. No m'agraden les còpies. Ni tan sols les romanes - algunes molt bones però -.

Aleshores prefereix una pintura original en la ceràmica que una imitació de la Victòria de Samocracia. Percep més em diu molt nmés la ceràmica autèntica que no pas la Victòria de dos metres. L'art no se pot imitar. Acostar-se al l'art grec a travès de l'art còpia-romana és un error freqüent. Ací tenim el que he replegat d'aquest valuossísim museu desconegut i poc visitat que jo em permet nomenar "El Louvre dels objectes": joyes, espills, cerámica, kudurru, el Tresor de Cluny, etc. etc.

Les etiquetes en la Història de lArt.

En quant a les etiquetes-estereotipus a la Història de l'Art són una bona expressió de la nostra ignorancia : ens vegem obligats a agrupar en associacions imposibles periodes històrics o estils.
Gombrich E.H. protesta - tot i que molt tímidament -, contra aquesta etiquetitzación avasalladora que retira d'un plumazo varietats que han convivit amb l'estil de la majoria, - "(...) enemic del sistemes de pensament tancats com el holisme hegelià (...)" (Wikipedia) -.

Sacerdote practicando una circuncisión.
Tumba de Anjmahor. VI Dinastía.

Mastaba de Ti, Saqarah), relleu de sacrificio.

Presenta Gombrich - Reflexiones sobre la revolución griega, Gombrich, E.H., 1986, Arte e ilusión, Ed. Debate -,el relleu "Homes tirant d'una corda" de la mastaba de Ti a Saqarah, 2400 aC, com exemple de art heterodoxe que no segueix els cànons establerts. Afegeix que aquestes excepcions no tenen continuitat, - pot ser degut a la no-continuitat vital de l'artista (glup!), - a hores d'ara també cerquen el cap de més d'un..., jo mateix per exemple.
A la tomba d'Anjmahor també podem observar un diseny que no s'ajusta al cànon general egipci que sí s'hi pot trobar a la mateixa Saqarah a imatge ""relleu de sacrifici". (Pujar foto de Gombrich)

Art grec VS Art egipci.

El sacerdot Kuy-Em-Snewy (Gombrich)

Estic content. Per fi he aplegat a una conclusió vàlida sobre la meua crítica al tòpic de la rigidesa i l'hieratisme de l'escultura grega arcaica : dels kurós, kourós o kouros  i  posteriorent, les koré.
De la mà de Gombrich, - Reflexiones sobre la revolución griega, Gombrich, 1986, Arte e ilusión, Ed. Debate -, que m'ha convencut de la procedència - i precedència -, egipcia de l'art grec.
Malgrat les meues reticències inicials, Gombrich explica convincentment que la narrativa de la pintura egipcia i. està a l'origen de la narrativa homèrica, - de la narrativa del mite?, val a dir, del mite? - .
ii. que la pintura egipcia està a l'origen de la grega. En resum, que la cultura grega és un desenvolupament -democrátic? -, de la cultura egipciaca.
Ahir mentre 8,5 milions de persones mirábem el partit de futbol Ajax-Real Madrid, - que jo també estaba mirant en el meu nou pis de lloguer a Inca-Mallorca -, me va aplegar la idea : efectivament, si com diu Gombrich - i jo crec - la representació plàstica grega descend de la egipcia, i aquesta és esencialment narrativa, diagramàtica, - jo afegiria que tota la representació gràfica egipciaca és jeroglífica -, doncs no se pot qualificar - com fa el mateix Gombrich tot seguint el tòpic, de rígida ni hierática la gràfica egipcia - cosa que jo no m'he plantejat encara -, ni òbviament tampoc la grega.
Seria com qualificar de rígid el meu discurs - així ho qualificaria un analfabet, - me fa gràcia això d'anal...fabet, me sembla que ha de ser fabet i rebre molt pel cul fins que no aprenga de lletres -,perquè les lletres amb que l'escric no van pas arrosegant-s'hi per terra ni volant per l'aire, sinò en línia i en una seqüència ordenada sintàcticament.
Sempre m'ha paregut l'escultura grega arcaica com la síntesi d'un instant. Una aturada molt especial del temps que alhora expresa tota la força de l'acció passada, present i futura. I el somriure arcaic, la màxima expressió de la felicitat, - que per cert no ha tornat mai a aparèixer als llavis de l'ésser humà en la història de l'art. Ni tan sols a la Gioconda de Leonardo expressa aquesta felicitat.
Per acabar, quand se qualifica un art conceptual de rígid o esquemàtic, sempre crec que la rigidesa i l'esquematisme està a les nostres ments del sXXI. Val a dir que no som capaços de veure el paisatge que ens mostren  els escultors grecs o menys encara  els pintors egipcis .
Perqué com deia Upton Sinclair, "La terra pertany a l'amo, però el paisatge és de qui el sap apreciar", - homenatge a l'Arxiduc Lluís Salvador que descobrí el paisatge de Mallorca.

Boletín LAICISMO.org: M. Navarro Lamolda actualiza la página de LAICISMO...

Agresión de un sacerdote católico por motivos de ideología :

"Todo empezó después de una breve conversación con D. Esteban Escudero Torres, entonces Opispo Auxiliar de València, ahora obispo de Palencia, el párroco de Nuestra Señora de la Natividad de Burjassot D. Miguel Ángel Torres y el denunciante D. Francesc Jesus Bernal Tortosa. D. Miguel Ángel Torres me comentó que hacía algun tiempo que "me distanciaba". No venía a cuento de nada y así de sopetón pensé que era un comentario intrascendente - él sabe que soy ateo y siempre lo he manifestado así, sin ninguna duda -. Le seguí la corriente respondiendo que el que se distanciaba era él puesto que desde que cenamos en mi casa y vimos la película de Woody Allen "Deconstructing Harry" no había vuelto a visitarme. Tanto él como el Obispo comprendieron la esencia del comentario. Concluí afirmando "Realmente es una bella historia de amor", refiriéndome a la relación del sacerdote con la iglesia y con la religión, que yo he tratado siempre rebatir, desde mis presupuestos ateos, como es lógico, pero también desde el más absoluto respeto.
Pero esa vez la conversación no acabó ahí, sino que podemos decir que empezó. Empezaron una serie de encuentros. Me invitó en dos ocasiones a cenar. Y como siempre hablamos un poco de todo amigablemente. Me sorprendió un poco esa actitud pero no le dí mayor importancia. Pensé que se encontraba sólo y deseaba reanudar una amistad que siempre a sido buena pero más bien distante. Inlcuso me propuso participar en su proyecto de Iglesia-24 horas como representante de los no creyentes. Estos encuentros teminaron con la visita a su finca en Bétera el día 13 de julio de 2010 donde me esperaba un pastor alemán que me atacó. Podría haber sido un accidente, una casualidad. Pero las circunstancias que concurrieron me hacen pensar que no fue casual aquel ataque.

En primer lugar D. Miguel Ángel Vives en ningún momento me advirtió de la peligrosidad del animal que íbamos a visitar. Me tuve que apercibir de ello cuando ya estaba dentro del recinto. Inmediatamente me dí cuenta de que aquel lugar no era el lugar adonde se lleva a un amigo, por el peligro que existía. Procuré distanciarme del animal y esperar a que me reconociera y se acercara por iniciativa propia sin imaginarme nunca la peligrosidad real del animal. Cuando el animal estava ya a mi lado pacíficamente obervé en D. Miguel Ángel Vives una postura extraña. Estava ya algun tiempo agachado como poniendo la comida pero con la cabeza mirando hacia mí. Cuando ya por fin le puse la mano encima para acariciarlo y el animal parecía acercarse mansamente D. Miguel Ángel Vives lanzó un grito. El animal se abalanzó inmediatamente sobre mí mordiéndome en el brazo y la pierna. Yo me quedé a merced del animal sin que D. Miguel Ángel Vives dijera ni hiciera nada para detenerlo. Hasta que le dije "¡Por favor Miguel Ángel haz el favor de llamarlo!". En ese momento le llamó. El perro ya me había dejado de morder por su propia iniciativa y por mi reacción defensiva afortunadamente acertada. Después me dijo que el grito fue debido a la picadura de una avispa. En ningun momento posterior al accidente observé nada que pudiera parecer una picadura ni se quejó de nada en la comida que a continuación tuvimos.

Considero que el ataque fue provocado intencionada y premeditadamente por D. Miguel Ángel Torres.
Por la tarde acudí al hospital. Después vino la depresión. Los problemas circulatorios. La falta de concentración y de memoria. Las hinchazones, con dolor, en piernas y manos. La sensación continua de cansancio. Los desarreglos intestinales. Y todas las secuelas físicas y psicológicas que todavía arrastro.

Plató tenia raó : la imitació és imposible.

Plató tenia raó : la imitació és imposible.

La imitació de la naturalesa no és posible. Vull dir la imitació en el sentit de Plató. Perquè? M'he de llegir el Fidias per explicar-ho. La pràctica però ho demostra. Des del non finito leonardià-michelangelesc fins els descubridors de la llibertat en l'art contemporanis : impresionistes,  expresionistes, cubistes, abstracció, etc. Tots li donen la raó a Plató. La "completació fotogènica" no és posible en el món de la creació artística. Tots trien un aspecte, una fracció, una maniera una part de la realitat imposible y explícita o inconscientment fan un exercici d'humilitat davant la grandesa inimitable de la naturalesa. (Veure "La Quarta dimensió")

Historia de la estética: La estética antigua, Per Wladyslaw Tatarkiewicz

Tics de lleons engabiats.

L'expossició sobre l'escultura grega clàssica del MARQ d'Alacant(http://www.marqalicante.com/bellezadelcuerpo/) no te res a veure amb la bellesa del cos. I els organitzadors ho saben òbviament. El cos humá hi és una excusa. No s'hi representa. Com a Margritte, hi podíem posar : "Això no és un cos humá".
Tot preparant la visita al Pla de Petracos he llegit:

Da Cap l'Art Rupestre Llevantí

L'escultura grega que vist al MARQ no presenta aquesta dissecció. Tot el contrari me sembla el paradigma de la fusió d'aquests conceptes antagònics que molt encertadament enumera G. Bazin a la seua "Historia de la escultura mundial" pàg. 8, en Editorial Blume. Tota la resta de la història de la escultura potser nada entre aquestes dues aigües. Excpete algunes, - molt poques -, excepcions. El meu estimat Michelangelo no está entre aquestes. Al David s'hi acosta lleument.

La insistència a identificar l'escultura clàssica grega amb la bellesa del cos humà, amb la perfecció del cos humá no deixa de ser curiosa. El situar la il·luminació del Discóbol als límits d'allò estèticament permisible és una precaució necessària. Un tic de lleó engabiat.